És pura i sense
nom
Si
fos aquesta estança dins la mar,
no
seria més sol que en aquesta hora.
La
brasa aviva el seu esguard.
El
silenci del vent no té cap vora.
El
vespre s’aparia ja amb la nit.
D’un
or lleuger la neu és mig encesa,
i
l’estela penetra el camp humit,
la
perla d’un mirall suspesa.
Quin
era son principi? Què vol dir?
Amb
l’alè del meu cor, qui la concerta
i li
conserva el resplendir?
És
pura i sense nom, ella és deserta.
(de
Josep Sebastià Pons)
Aquest poema em commou, per dir-te unes
paraules.
Imagino, Asha, néta, el teu cervell
projectant cap al futur,
la llum dels teus ancestres, des d’una
illa deserta i sense nom.
Com si d’un far es tractés,
travessant totes les foscors possibles,
sinó que crea des del present el propi
futur.
Aquest esdevenir només serà teu si
comprens
que la immortalitat de la que parlen
quasi totes les religions
és únicament aquesta llum ara en una
illa sense nom i deserta.
(per a la meva néta Asha quan ja té
disset anys)
